Divendres, 30 d'abril
Esperant un miracle
A la fi sabem com acabarà el curs escolar. No caldrà desfullar la margarida de: ¿Passaré amb 6 suspensos? o ¿Ens colaran la religió?. Sembla que les mesures del Govern ho deixen prou clar: No. La resta de mesures, psé, més margarides per entretenir l'espera de la nova llei. Així i tot, un miracle a mitges també ens fa contents.
El Govern ha decidit mantenir les mesures de la llei orgànica de qualitat de l'ensenyament (LOCE) que van entrar en vigor aquest curs 2003-2004, com són els nous criteris d'avaluació i la promoció de curs dels alumnes, que repetiran curs amb dues assignatures suspeses a Secundària a partir del setembre, després dels exàmens ordinaris i extraordinaris. La Religió estarà disponible en tots els centres, serà voluntària per als alumnes i no avaluable...
A més, se suspenen els itineraris a tercer i quart d'Educació Secundària Obligatòria (ESO), es recupera el caràcter educatiu de tot l'ensenyament infantil i s'establirà una prova de conjunt per a l'accés a la universitat sense necessitat d'exàmens addicionals.
El Periodico/30-4-04
cromets 2:54 PMEsperant un miracle
A la fi sabem com acabarà el curs escolar. No caldrà desfullar la margarida de: ¿Passaré amb 6 suspensos? o ¿Ens colaran la religió?. Sembla que les mesures del Govern ho deixen prou clar: No. La resta de mesures, psé, més margarides per entretenir l'espera de la nova llei. Així i tot, un miracle a mitges també ens fa contents. El Govern ha decidit mantenir les mesures de la llei orgànica de qualitat de l'ensenyament (LOCE) que van entrar en vigor aquest curs 2003-2004, com són els nous criteris d'avaluació i la promoció de curs dels alumnes, que repetiran curs amb dues assignatures suspeses a Secundària a partir del setembre, després dels exàmens ordinaris i extraordinaris. La Religió estarà disponible en tots els centres, serà voluntària per als alumnes i no avaluable...
A més, se suspenen els itineraris a tercer i quart d'Educació Secundària Obligatòria (ESO), es recupera el caràcter educatiu de tot l'ensenyament infantil i s'establirà una prova de conjunt per a l'accés a la universitat sense necessitat d'exàmens addicionals.
El Periodico/30-4-04
Dimecres, 9 de juliol
Estius de llimona
Trenques la punta del paper amb les dents amb la mà ben agafada el palet. Notes el gust de la llimona. Has d'apressar-te. Tems que el sol se t'avanci i desfaci el glaç. Mmm has anat més ràpida i l'amagues a la boca. Les dents reben el primer calfred i el gel comença a fondre's. Després jugues a llepar-lo a poc a poc, fins que el groc s'emblanquina i et deixa veure el seu l'esquelet.
De cop uns regalins comencen a caure i et taquen el vestit. Ha estat el sol, que t'espia. Si no t'afanyes, aviat només tindràs un palet a les mans. Quan notes el gust de la fusta, escures les restes de la llimona i ensenyes el teu trofeu al sol envejós. Penses que no en tens prou i que ara te'n menjaries un altre, però no ho fas. L'estiu és molt llarg i només pots menjar un polo al dia. Esperaràs a demà i, a la mateixa hora, tornaràs a jugar amb el sol a fet i amagat .
cromets 8:24 AMEstius de llimona
Trenques la punta del paper amb les dents amb la mà ben agafada el palet. Notes el gust de la llimona. Has d'apressar-te. Tems que el sol se t'avanci i desfaci el glaç. Mmm has anat més ràpida i l'amagues a la boca. Les dents reben el primer calfred i el gel comença a fondre's. Després jugues a llepar-lo a poc a poc, fins que el groc s'emblanquina i et deixa veure el seu l'esquelet. De cop uns regalins comencen a caure i et taquen el vestit. Ha estat el sol, que t'espia. Si no t'afanyes, aviat només tindràs un palet a les mans. Quan notes el gust de la fusta, escures les restes de la llimona i ensenyes el teu trofeu al sol envejós. Penses que no en tens prou i que ara te'n menjaries un altre, però no ho fas. L'estiu és molt llarg i només pots menjar un polo al dia. Esperaràs a demà i, a la mateixa hora, tornaràs a jugar amb el sol a fet i amagat .
Dimecres, 2 de juliol
Carrers amb història
Els carrers guien les nostres passes i, encara que no ho sembli, es recorden de nosaltres quan no els trepitgem. Com aquell famós bouvevard de Los Angeles, les seves pedres tenen gravat per sempre la passes decidides i alegres dels nostres temps d'escola, els saltirons a peu coix per no trepitjar la junta de les seves pedres, la lentitud indecisa i espantada de quan jugàvem a caminar aclucant els ulls, el caminar atrafegat i cansat després d'un dia de feina o el pas desvagat i indolent d'una nit d'estiu.
Els carrers recorden les nostres vides, encara que no portin el nostre nom. Per això m'ha agradat llegir aquest article de Javier Pèrez Andujar, que parla de carrers amb noms i cognoms. De carrers agraïts.
Un hombre, una calle
La calle más bulliciosa de La Mina, a la hora en que la tarde empieza a tirar del sol hacia abajo, es el paseo de José Monge Cruz, Camarón. En medio, "el pueblo de Sant Adrià de Besòs" le ha levantado un modesto monumento "a la esencia del arte gitano". Se trata de un busto de Camarón donde se le ha esculpido con el rictus del quejío. La gente forma grupos en este paseo y ríe y habla de sus cosas. El dueño de un bar refresca el cemento de su terraza. Moja con la manguera a unos hombres, que entre carcajadas se apartan corriendo. Aprieta la boca de la goma con el pulgar para que el agua y las risas lleguen más lejos. Un señor muy gordo, con un bigote que le recubre las mejillas, se toma un quinto de cerveza. Hace mucho calor, va en camiseta de tirantes de caladillo fino y descansa sentado sobre un barril metálico. Un poco más abajo, casi al final de La Mina, se encuentra la calle de Manuel Fernández Márquez. Tiene nombre de persona normal y corriente, porque está dedicada a la memoria de una persona normal y corriente a la que la policía franquista mató durante una huelga, hace ahora 30 años. Con motivo de este aniversario, el sindicato Comisiones Obreras ha editado el dossier Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. 30è aniversari de l'assassinat de Manuel Fernández Márquez. El documento incluye numerosos recortes de la prensa clandestina de entonces, que recogió la noticia, y una detallada recreación del suceso. En la calle de Manuel Fernández Márquez, cerca de la térmica del Besòs, hay una acera destinada a viviendas y comercios (heladería, academia de peluquería, papelería, prensa y revistas...) y otra a almacenes y talleres (Olis Basseda. Fundada el 1878). También tiene una parte en la que se han instalado tres columpios. Junto a uno, dos mujeres, que llevan sillas plegables bajo el brazo, le hacen unas cucamonas a un bebé oriental: "Hola, Chian Yi", "Déu, cariño"... Sonríe desde un banco una anciana con muletas y bata oscura de lunares. Al fondo, en torno a la plaza del Fòrum, se alza la estructura de un edificio de diseño en construcción.
Basta con cruzar el río Besòs para ir al lugar de los hechos. "Creo recordarle subido a una caja de madera, en una asamblea; entonces, alguien dijo que vio una mano, y un político-social le pegó un tiro en la cabeza". Así aparece la muerte de Manuel Fernández Márquez en la memoria de uno de sus compañeros de aquellos días, hoy, a sus 63 años, a las puertas de la jubilación. Pero luego añade: "De todas formas, no me hagas mucho caso. Fíate más de lo que pone en el dossier". La policía había ocupado Fecsa para intimidar a los obreros en huelga. Eran los primeros años de la década de 1970 y Barcelona se desbordaba por la periferia. El aumento de consumo energético por parte una población que llevaba más de 10 años llegando en continuas olas migratorias condujo a la empresa eléctrica a levantar la tercera de esas torres de cerca de 200 metros de altura, que se ven desde todas partes.
Al complejo hoy algunos lo llaman Chernóbil y, la verdad, es que sus alrededores tienen algo de paisaje radiactivo. Entre Chernóbil y el mar, hay una zona de playa donde esta tarde se broncean desnudos unos hombres de edad avanzada. Por una de sus descomunales tuberías recubiertas de hormigón desfila una silenciosa hilera de asiáticos, que van cargados con bolsas de supermercado. Vienen de recoger mejillones que crecen al calor de las aguas de refrigerado que devuelve la central al mar. En cada desagüe de Chernóbil se repite el cartel: "Peligro de muerte por fuertes corrientes". Cerca, sobre la arena, una pareja de adolescentes se pega el lote. Y junto a sus tubos de succión, que se adentran lejos en el agua, se distinguen las aletas de un submarinista en busca de los aturdidos pececillos de la zona. Se cuenta que una vez murió un hombre absorbido por una de esas tuberías. Traspuesto Chernóbil, y ya lindando con la playa de Sant Adrià, unos niños chapotean y se bajan los bañadores al grito de culet, culet. Varios particulares practican la pesca con caña. Uno acaba de cobrarse un pez plano y plateado. "¿Qué es?" "No tengo ni idea", sonríe. Bajo una de las duchas de la playa, un señor remoja a su perrito faldero. Y un anciano un poco achacoso, tocado con gorra de visera y camisa a cuadros, se ha arremangado por encima de las pantorrillas sus pantalones negros y pasea por la orilla del mar Mediterráneo. Quedan, vueltas hacia abajo, las pocas barcas de los últimos pescadores adrianenses.
Fue a las puertas de Fecsa (no se la confunda con la térmica del Besòs, al otro lado del río) donde la policía mató a Fernández Márquez y le pegó un tiro en el cuello a otro huelguista. Aquella mañana, los trabajadores del turno de las siete se encontraron con la central tomada por las fuerzas de seguridad. Llevaban ya varios días con paros. Entre otras reivindicaciones, exigían las 40 horas semanales, en vez de las 56 que trabajaban. Intentaron entrar en el trabajo en grupo, como tenían por costumbre; pero esa vez la empresa les dijo que sólo iban a entrar de tres en tres. Se negaron. Algunos cortaron la vía y detuvieron un tren. Entonces cargó la policía. Primero dispararon al aire y después al bulto. Cayó al suelo Manuel Fernández Márquez, natural de Badajoz, de 27 años de edad, casado y con un hijo de 2 años. Así es como, a veces, un hombre puede transformarse en una calle.
(El Pais/ Catalunya 2-7-03)
cromets 1:34 PMCarrers amb història
Els carrers guien les nostres passes i, encara que no ho sembli, es recorden de nosaltres quan no els trepitgem. Com aquell famós bouvevard de Los Angeles, les seves pedres tenen gravat per sempre la passes decidides i alegres dels nostres temps d'escola, els saltirons a peu coix per no trepitjar la junta de les seves pedres, la lentitud indecisa i espantada de quan jugàvem a caminar aclucant els ulls, el caminar atrafegat i cansat després d'un dia de feina o el pas desvagat i indolent d'una nit d'estiu.
Els carrers recorden les nostres vides, encara que no portin el nostre nom. Per això m'ha agradat llegir aquest article de Javier Pèrez Andujar, que parla de carrers amb noms i cognoms. De carrers agraïts.
Un hombre, una calle
La calle más bulliciosa de La Mina, a la hora en que la tarde empieza a tirar del sol hacia abajo, es el paseo de José Monge Cruz, Camarón. En medio, "el pueblo de Sant Adrià de Besòs" le ha levantado un modesto monumento "a la esencia del arte gitano". Se trata de un busto de Camarón donde se le ha esculpido con el rictus del quejío. La gente forma grupos en este paseo y ríe y habla de sus cosas. El dueño de un bar refresca el cemento de su terraza. Moja con la manguera a unos hombres, que entre carcajadas se apartan corriendo. Aprieta la boca de la goma con el pulgar para que el agua y las risas lleguen más lejos. Un señor muy gordo, con un bigote que le recubre las mejillas, se toma un quinto de cerveza. Hace mucho calor, va en camiseta de tirantes de caladillo fino y descansa sentado sobre un barril metálico. Un poco más abajo, casi al final de La Mina, se encuentra la calle de Manuel Fernández Márquez. Tiene nombre de persona normal y corriente, porque está dedicada a la memoria de una persona normal y corriente a la que la policía franquista mató durante una huelga, hace ahora 30 años. Con motivo de este aniversario, el sindicato Comisiones Obreras ha editado el dossier Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. 30è aniversari de l'assassinat de Manuel Fernández Márquez. El documento incluye numerosos recortes de la prensa clandestina de entonces, que recogió la noticia, y una detallada recreación del suceso. En la calle de Manuel Fernández Márquez, cerca de la térmica del Besòs, hay una acera destinada a viviendas y comercios (heladería, academia de peluquería, papelería, prensa y revistas...) y otra a almacenes y talleres (Olis Basseda. Fundada el 1878). También tiene una parte en la que se han instalado tres columpios. Junto a uno, dos mujeres, que llevan sillas plegables bajo el brazo, le hacen unas cucamonas a un bebé oriental: "Hola, Chian Yi", "Déu, cariño"... Sonríe desde un banco una anciana con muletas y bata oscura de lunares. Al fondo, en torno a la plaza del Fòrum, se alza la estructura de un edificio de diseño en construcción.
Basta con cruzar el río Besòs para ir al lugar de los hechos. "Creo recordarle subido a una caja de madera, en una asamblea; entonces, alguien dijo que vio una mano, y un político-social le pegó un tiro en la cabeza". Así aparece la muerte de Manuel Fernández Márquez en la memoria de uno de sus compañeros de aquellos días, hoy, a sus 63 años, a las puertas de la jubilación. Pero luego añade: "De todas formas, no me hagas mucho caso. Fíate más de lo que pone en el dossier". La policía había ocupado Fecsa para intimidar a los obreros en huelga. Eran los primeros años de la década de 1970 y Barcelona se desbordaba por la periferia. El aumento de consumo energético por parte una población que llevaba más de 10 años llegando en continuas olas migratorias condujo a la empresa eléctrica a levantar la tercera de esas torres de cerca de 200 metros de altura, que se ven desde todas partes.
Al complejo hoy algunos lo llaman Chernóbil y, la verdad, es que sus alrededores tienen algo de paisaje radiactivo. Entre Chernóbil y el mar, hay una zona de playa donde esta tarde se broncean desnudos unos hombres de edad avanzada. Por una de sus descomunales tuberías recubiertas de hormigón desfila una silenciosa hilera de asiáticos, que van cargados con bolsas de supermercado. Vienen de recoger mejillones que crecen al calor de las aguas de refrigerado que devuelve la central al mar. En cada desagüe de Chernóbil se repite el cartel: "Peligro de muerte por fuertes corrientes". Cerca, sobre la arena, una pareja de adolescentes se pega el lote. Y junto a sus tubos de succión, que se adentran lejos en el agua, se distinguen las aletas de un submarinista en busca de los aturdidos pececillos de la zona. Se cuenta que una vez murió un hombre absorbido por una de esas tuberías. Traspuesto Chernóbil, y ya lindando con la playa de Sant Adrià, unos niños chapotean y se bajan los bañadores al grito de culet, culet. Varios particulares practican la pesca con caña. Uno acaba de cobrarse un pez plano y plateado. "¿Qué es?" "No tengo ni idea", sonríe. Bajo una de las duchas de la playa, un señor remoja a su perrito faldero. Y un anciano un poco achacoso, tocado con gorra de visera y camisa a cuadros, se ha arremangado por encima de las pantorrillas sus pantalones negros y pasea por la orilla del mar Mediterráneo. Quedan, vueltas hacia abajo, las pocas barcas de los últimos pescadores adrianenses.
Fue a las puertas de Fecsa (no se la confunda con la térmica del Besòs, al otro lado del río) donde la policía mató a Fernández Márquez y le pegó un tiro en el cuello a otro huelguista. Aquella mañana, los trabajadores del turno de las siete se encontraron con la central tomada por las fuerzas de seguridad. Llevaban ya varios días con paros. Entre otras reivindicaciones, exigían las 40 horas semanales, en vez de las 56 que trabajaban. Intentaron entrar en el trabajo en grupo, como tenían por costumbre; pero esa vez la empresa les dijo que sólo iban a entrar de tres en tres. Se negaron. Algunos cortaron la vía y detuvieron un tren. Entonces cargó la policía. Primero dispararon al aire y después al bulto. Cayó al suelo Manuel Fernández Márquez, natural de Badajoz, de 27 años de edad, casado y con un hijo de 2 años. Así es como, a veces, un hombre puede transformarse en una calle.
(El Pais/ Catalunya 2-7-03)
Dimarts, 25 de febrer
Excomunicats? És un honor
Els pares i totes les persones que van participar en l'avortament de la nena nicaragüenca de nou anys que havia estat violada a Costa Rica han estat excomunicats, segons una font de l'Església catòlica de Nicaragua (El Periodico/ 24-2-03)
Doncs molt bé. El que estan és molt satisfets d'haver aconseguit que, tant la nena com els seus pares, hagin aconseguit el seu dret al lliure avortament. I, per descomptat, d'haver rebutjar una segona violació: la que volien exercir, amb les seves pressions i amenaces, les autoritats eclesiàstiques d'aquell país . En aquest cas excomunicar no amaga res més que la derrota d'un sector que vol ficar-se en qüestions que no li pertoquen. ¿No s'han adonat encara que la moneda que volen fer circular ja fa anys i panys que ha perdut tota mena de credibilitat en el mercat de valors?.
Salut als excomunicats.
mas:-)
cromets 3:04 PMExcomunicats? És un honor
Els pares i totes les persones que van participar en l'avortament de la nena nicaragüenca de nou anys que havia estat violada a Costa Rica han estat excomunicats, segons una font de l'Església catòlica de Nicaragua (El Periodico/ 24-2-03)
Doncs molt bé. El que estan és molt satisfets d'haver aconseguit que, tant la nena com els seus pares, hagin aconseguit el seu dret al lliure avortament. I, per descomptat, d'haver rebutjar una segona violació: la que volien exercir, amb les seves pressions i amenaces, les autoritats eclesiàstiques d'aquell país . En aquest cas excomunicar no amaga res més que la derrota d'un sector que vol ficar-se en qüestions que no li pertoquen. ¿No s'han adonat encara que la moneda que volen fer circular ja fa anys i panys que ha perdut tota mena de credibilitat en el mercat de valors?.
Salut als excomunicats.
mas:-)
Dimarts, 18 de febrer
Nicaragua, qui t'ha vist i qui et veu
Llegeixo a la premsa d'avui una notícia procedent de Nicaragua. La violació d'una nena de nou anys mentre estava ajudant els seus pares a recol.lectar cafè en una finca de Costa Rica. Una notícia com aquesta, en altres indrets, ja no hagués sortit a la llum. La nena hagués trobat tot el suport legal per poder avortar ( els seus pares, en aquest cas, que són els seus tutors legals). Doncs bé, resulta que les lleis actuals d'aquell país només ho permeten en el cas de risc per a la mare. Es veu que, de moment, i malgrat les dues malalties venèries que li va encomanar el violador, les autoritats no han detectat cap risc. Comandats pel cardenal Miguel Obando i la ministra de la Família, Natalia Barillas, han dit que endavant, com si es tractés d'un afer d'estat. Les veus de protesta de la Procuradoria de Drets Humans i la Xarxa de Dones en Contra de la Violència no s'han fet esperar i han alçat el crit al cel.
És escandalosa i digna de denúncia l'actitud de les autoritats eclesiàstiques i del governs conservadors: comdemnen la clonació amb finalitats terapèutiques com a antinaturals i, en canvi, volen obligar una nena a infantar un nen fruit d'una agressió sexual. ¿Què és més antinatural? El seu argument: l'avortament viola la Constitució, que estableix que el dret a la vida és inviolable sembla un sarcasme, perquè aquí l'única violada ha estat la nena. ¿Qui està jugant a ser déu en aquest cas?.
cromets 1:56 PMNicaragua, qui t'ha vist i qui et veu
Llegeixo a la premsa d'avui una notícia procedent de Nicaragua. La violació d'una nena de nou anys mentre estava ajudant els seus pares a recol.lectar cafè en una finca de Costa Rica. Una notícia com aquesta, en altres indrets, ja no hagués sortit a la llum. La nena hagués trobat tot el suport legal per poder avortar ( els seus pares, en aquest cas, que són els seus tutors legals). Doncs bé, resulta que les lleis actuals d'aquell país només ho permeten en el cas de risc per a la mare. Es veu que, de moment, i malgrat les dues malalties venèries que li va encomanar el violador, les autoritats no han detectat cap risc. Comandats pel cardenal Miguel Obando i la ministra de la Família, Natalia Barillas, han dit que endavant, com si es tractés d'un afer d'estat. Les veus de protesta de la Procuradoria de Drets Humans i la Xarxa de Dones en Contra de la Violència no s'han fet esperar i han alçat el crit al cel.
És escandalosa i digna de denúncia l'actitud de les autoritats eclesiàstiques i del governs conservadors: comdemnen la clonació amb finalitats terapèutiques com a antinaturals i, en canvi, volen obligar una nena a infantar un nen fruit d'una agressió sexual. ¿Què és més antinatural? El seu argument: l'avortament viola la Constitució, que estableix que el dret a la vida és inviolable sembla un sarcasme, perquè aquí l'única violada ha estat la nena. ¿Qui està jugant a ser déu en aquest cas?.
Diumenge, 2 de febrer
Internats familiars
Un dels darrers invents d'aquesta dècada és l'internat familiar. En aquesta Institució, cada intern disposa d'una habitació -estudi amb totes les comoditats: llit, taula, ordinador, televisió, música, mòbils. Fortalesa inexpugnable, que només abandonen quan han d'utilizar els espais comunitaris : la cuina ( per cercar provisions) o el bany. No calen porters ni vigilants. Tothom té claus i entra i surt quan li dóna la gana. Els aventatges que presenten repecte als tradicionals són: un personal de servei que atén les seves nessitats les 24 hores del dia ( intendència, neteja i diners), i que no plantejarà mai reivindicacions laborals. ¿Qui deixaria en aquests temps un xollo així?
Abans els fills, quan s'acostaven a la majoria d'edat, només somiaven a marxar de casa i muntar-se una mena de pis comuna amb amics o companys d'estudis. La resistència dels pares i el xantatge emocional existia, però la il.lusió d'independitzar-se els feia guanyar la batalla. Pagaven els lloguers a mitges i combinaven els estudis amb feines de tota mena ( bé, alguns, rebien una assignació familiar). Ara sembla que són els pares els que somien a marxar.
Què ha motivat d'aquest canvi de papers? Doncs les comoditats que han trobat des que eren petits. Aquell que s'ho troba tot fet, no es planteja la possibilitat de renunciar aquests drets adquirits.¿ Per què ho hauria de fer, sí ja té guanyada la plaça de funcionari familiar de per vida amb el vist-i-plau del tribunal ?
cromets 2:23 PMInternats familiars
Un dels darrers invents d'aquesta dècada és l'internat familiar. En aquesta Institució, cada intern disposa d'una habitació -estudi amb totes les comoditats: llit, taula, ordinador, televisió, música, mòbils. Fortalesa inexpugnable, que només abandonen quan han d'utilizar els espais comunitaris : la cuina ( per cercar provisions) o el bany. No calen porters ni vigilants. Tothom té claus i entra i surt quan li dóna la gana. Els aventatges que presenten repecte als tradicionals són: un personal de servei que atén les seves nessitats les 24 hores del dia ( intendència, neteja i diners), i que no plantejarà mai reivindicacions laborals. ¿Qui deixaria en aquests temps un xollo així?
Abans els fills, quan s'acostaven a la majoria d'edat, només somiaven a marxar de casa i muntar-se una mena de pis comuna amb amics o companys d'estudis. La resistència dels pares i el xantatge emocional existia, però la il.lusió d'independitzar-se els feia guanyar la batalla. Pagaven els lloguers a mitges i combinaven els estudis amb feines de tota mena ( bé, alguns, rebien una assignació familiar). Ara sembla que són els pares els que somien a marxar.
Què ha motivat d'aquest canvi de papers? Doncs les comoditats que han trobat des que eren petits. Aquell que s'ho troba tot fet, no es planteja la possibilitat de renunciar aquests drets adquirits.¿ Per què ho hauria de fer, sí ja té guanyada la plaça de funcionari familiar de per vida amb el vist-i-plau del tribunal ?
Dimarts, 5 de novembre
Sobre el salt i el preu de la fama
Ahir un inesperat accident va fer tocar de peus a terra als interns de l'acadèmia triomfal. Fins ara, només els candidats al suspens o l'expulsió havien experimentat aquesta sensació d'inestabilitat i de no saber on trepitjaven. Cada setmana un jurat de professionals amb cara de pomes agres portava a judici als candidats a abandonar la carrossa triomfal. Els plantaven drets davant de la taula i els repassaven de dalt a baix.
En l'únic programa que vaig veure vaig tenir la sensació que, si això ho fessin a les escoles, les denúncies no s'haguessin fet esperar. Però, pel que es veu, el preu de la fama permet aguantar de tot. Fins i tot, que et tinguin una setmana en capella, com un condemnat a mort. Ja sabem que tots juguen a aquest joc i que perdre també et permet ser conegut. Les víctimes també tenen el seu instant de glòria, encara que sigui durant l'estona que la càmera els enfoca i els retrata per a la posteritat.
El que no s'havia vist mai era un descens col.lectiu a la realitat. Sembla que a partir d'ara el sistema de selecció no serà tant el de qui millor ho faci ( això diuen) sinó el de la selecció natural o la llei del més fort. Era curiós veure les imatges dels lesionats, que en comptes de donar gràcies d'estar vius, semblava que haguessin quedat ja fora de competició. Es veu que això dels collarets ortopèdics, els braços trencats o la cara plena de blaus no deu ser gaire estètic. A les primeres notícies que ens parlaven de la setmaneta de repòs que els aconsellaven els metges, n'han seguides unes altres que els presenten llestos per al combat. ¿No serà això com quan un no es vol perdre un viatge i es capaç de fer veure que aquí no ha passat res?
Esperem que les ganes que tenen tots plegats (acadèmics i candidats) de fer negoci amb les ilusions i les intimitats no s'assembli a l'escena final de la pel.lícula de They Shoot Horses, Don't They i que la propera vegada que hagin de pujar a l'escala a algú no li passi pel cap de posar la trabanqueta al del costat.
mas
Manuel Alvarez Bravo
cromets 3:49 PMSobre el salt i el preu de la fama
Ahir un inesperat accident va fer tocar de peus a terra als interns de l'acadèmia triomfal. Fins ara, només els candidats al suspens o l'expulsió havien experimentat aquesta sensació d'inestabilitat i de no saber on trepitjaven. Cada setmana un jurat de professionals amb cara de pomes agres portava a judici als candidats a abandonar la carrossa triomfal. Els plantaven drets davant de la taula i els repassaven de dalt a baix.
En l'únic programa que vaig veure vaig tenir la sensació que, si això ho fessin a les escoles, les denúncies no s'haguessin fet esperar. Però, pel que es veu, el preu de la fama permet aguantar de tot. Fins i tot, que et tinguin una setmana en capella, com un condemnat a mort. Ja sabem que tots juguen a aquest joc i que perdre també et permet ser conegut. Les víctimes també tenen el seu instant de glòria, encara que sigui durant l'estona que la càmera els enfoca i els retrata per a la posteritat.
El que no s'havia vist mai era un descens col.lectiu a la realitat. Sembla que a partir d'ara el sistema de selecció no serà tant el de qui millor ho faci ( això diuen) sinó el de la selecció natural o la llei del més fort. Era curiós veure les imatges dels lesionats, que en comptes de donar gràcies d'estar vius, semblava que haguessin quedat ja fora de competició. Es veu que això dels collarets ortopèdics, els braços trencats o la cara plena de blaus no deu ser gaire estètic. A les primeres notícies que ens parlaven de la setmaneta de repòs que els aconsellaven els metges, n'han seguides unes altres que els presenten llestos per al combat. ¿No serà això com quan un no es vol perdre un viatge i es capaç de fer veure que aquí no ha passat res?
Esperem que les ganes que tenen tots plegats (acadèmics i candidats) de fer negoci amb les ilusions i les intimitats no s'assembli a l'escena final de la pel.lícula de They Shoot Horses, Don't They i que la propera vegada que hagin de pujar a l'escala a algú no li passi pel cap de posar la trabanqueta al del costat.
mas
Manuel Alvarez Bravo
Dimarts, 29 d'octubre
Manifestacions amb diversitat
Avui llegia un conte dels que apareixen a la ventana de Millás que parlava de les trucades equivocades. Casualment jo n'acabava de fer també una.
Al migdia m'ha trucat ma filla des de Barna reclamant-me urgententment el seu número de mòbil, que no el recordava. Feia 3 dies que acabava d'estrenar un mòbil nou. La veu era nerviosa i plorosa. De fons, se sentien sirenes de la policia. L'escenari dels fets era la manifestació que se celebrava en contra de la llei de qualitat a l'ensenyament.
Trobo la capsa amagada en un munt de roba. Busco el numero i truco pensant que em contestarà ella. Però, no senyor, em surt una veu de noi, pregunto per ella, em diu que no la coneix, que només té el mòbil, que ella i les seves amigues estan bé amagades en un bar del Pla Palau i que no sortiran fins que acabi el merder, que allò està ple de polis. Quan m'estranyo que tingui el mòbil, em diu que l'ha recollit de terra i que ella li ha regalat per ajudar-les. Sento més sirenes i no acabo de reaccionar. Penso que és un poli i que la tenen detinguda.Li ho pregunto. Diu que no, que ell també anava a la manifestació, però que s'ha retirat a temps. Li comento que com pensa retornar el mòbil i em diu que no el pensa tornar, que ella ja sap per què. M'estranyo més. Al final, encara li dono les gràcies per haver-me informat que estava bé.
Cinc minuts més tard, truca ma filla. Em demana el número. Li explico la conversa amb el meu interlocutor anònim. Comença a cridar-me dient que de regal res, que el que tenia el mòbil és qui els ha robat. Que havien caigut enmig de la confusió i que el mòbil havia caigut de la bossa d'una amiga. Total que volia el número per trucar el lladre i reclamar-li que el tornés. Li dic "deixa el mòbil, el lladre i cap a casa". Em diu que és al Maremagnum i que no pensa tornar fins que el recuperi ( quan ha tornat ha tornat ha aclarit que era el port), i em penja. Em quedo amb la boca oberta i més neguitosa que abans. Engego la tele i agafo les imatges de l'esbatussada que ha fet la policia al Maremagnum. A l'hora em truca des de Catalunya. Més plors i nervis. Està bé, però espera a les amigues que estan endrapant tan fresques en un Macdonals. Ella no té gana, però no nol tornar sola. Ha fet que totes les amigues truquin amb els seus mòbils al lladre de guant blanc i aquest els ha contestat que no pensa tornar-lo, que és molt mono. A més no s'està de dir que ha estat parlant amb la mare, i que era molt educada. Bé, aquesta sóc jo.
La trucada ha acabat amb la seva veu indignada. No entenia com algú era capaç de robar en una manifestació. I, que després del que ha vist avui, no pensa tornar a cap més. Li he dit que encara sort que no havia pres mal i que es deixés de mòbils.
També m'he quedat de pedra en veure la fredor d'aquest noi que era capaç de manifestar-se en defensa uns drets i, alhora, de robar i mentir . I arribo a la conclusió que la diversitat que trobem cada dia a les aules també ha triat el dia d'avui per manifestar-se al carrer. I que, a partir d'ara, les manifestacions hauran d'oferir itineraris separats per a la diversitat d'intencions.
mas
cromets 1:52 PMManifestacions amb diversitat
Avui llegia un conte dels que apareixen a la ventana de Millás que parlava de les trucades equivocades. Casualment jo n'acabava de fer també una.
Al migdia m'ha trucat ma filla des de Barna reclamant-me urgententment el seu número de mòbil, que no el recordava. Feia 3 dies que acabava d'estrenar un mòbil nou. La veu era nerviosa i plorosa. De fons, se sentien sirenes de la policia. L'escenari dels fets era la manifestació que se celebrava en contra de la llei de qualitat a l'ensenyament.
Trobo la capsa amagada en un munt de roba. Busco el numero i truco pensant que em contestarà ella. Però, no senyor, em surt una veu de noi, pregunto per ella, em diu que no la coneix, que només té el mòbil, que ella i les seves amigues estan bé amagades en un bar del Pla Palau i que no sortiran fins que acabi el merder, que allò està ple de polis. Quan m'estranyo que tingui el mòbil, em diu que l'ha recollit de terra i que ella li ha regalat per ajudar-les. Sento més sirenes i no acabo de reaccionar. Penso que és un poli i que la tenen detinguda.Li ho pregunto. Diu que no, que ell també anava a la manifestació, però que s'ha retirat a temps. Li comento que com pensa retornar el mòbil i em diu que no el pensa tornar, que ella ja sap per què. M'estranyo més. Al final, encara li dono les gràcies per haver-me informat que estava bé.
Cinc minuts més tard, truca ma filla. Em demana el número. Li explico la conversa amb el meu interlocutor anònim. Comença a cridar-me dient que de regal res, que el que tenia el mòbil és qui els ha robat. Que havien caigut enmig de la confusió i que el mòbil havia caigut de la bossa d'una amiga. Total que volia el número per trucar el lladre i reclamar-li que el tornés. Li dic "deixa el mòbil, el lladre i cap a casa". Em diu que és al Maremagnum i que no pensa tornar fins que el recuperi ( quan ha tornat ha tornat ha aclarit que era el port), i em penja. Em quedo amb la boca oberta i més neguitosa que abans. Engego la tele i agafo les imatges de l'esbatussada que ha fet la policia al Maremagnum. A l'hora em truca des de Catalunya. Més plors i nervis. Està bé, però espera a les amigues que estan endrapant tan fresques en un Macdonals. Ella no té gana, però no nol tornar sola. Ha fet que totes les amigues truquin amb els seus mòbils al lladre de guant blanc i aquest els ha contestat que no pensa tornar-lo, que és molt mono. A més no s'està de dir que ha estat parlant amb la mare, i que era molt educada. Bé, aquesta sóc jo.
La trucada ha acabat amb la seva veu indignada. No entenia com algú era capaç de robar en una manifestació. I, que després del que ha vist avui, no pensa tornar a cap més. Li he dit que encara sort que no havia pres mal i que es deixés de mòbils.
També m'he quedat de pedra en veure la fredor d'aquest noi que era capaç de manifestar-se en defensa uns drets i, alhora, de robar i mentir . I arribo a la conclusió que la diversitat que trobem cada dia a les aules també ha triat el dia d'avui per manifestar-se al carrer. I que, a partir d'ara, les manifestacions hauran d'oferir itineraris separats per a la diversitat d'intencions.
mas